Conversa amb Xevi Vilaró

Conversa amb Xevi Vilaró

 

Xevi Vilaró és entrevistat per alumnes de l’Institut Quatre Cantons del Poblenou, Museu Can Framis, Fundació Vila Casas, Barcelona, 5/11/2013

Tots volíem saber què hi havia darrere de Glasgow3, l’obra de Xevi Vilaró (Barcelona, 1975) que es pot veure a l’actual exposició de la col·lecció permanent del Museu Can Framis.

Xevi Vilaró va respondre de seguida el correu que li va enviar la Nicole, juntament amb en Dennis i l’Eli, i tot i que viu entre Girona i Mèxic, va acceptar ràpidament la nostra proposta d’entrevista. No podíem haver imaginat una manera millor de concloure el nostre projecte. Moltes gràcies, Xevi!

 

Hem recollit a flickr algunes fotografies d’aquest dia:

 

 

I també a soundcloud, fragments de l’entrevista en àudio.

 

 

Aquí transcrivim algunes de les seves respostes, les que més ens van impactar.

Dennis: Quan fas una obra d’art, quins sentiments vols expressar? Per exemple en aquest quadre.

 

Alumnes amb Xevi Vilaró davant de Glasgow 3, al Museu Can Framis.

 

Xevi Vilaró: Aquest quadre és una trilogia. Aquí falten dos quadres més. Llavors aquí, el quadre tot sol, perd una mica de sentit. Aquest quadre és un cant a la vida. Per què, en un lateral del quadre hi ha aquesta obra, que és la que tenim aquí al davant, al mig hi ha una peça que és un interior d’un edifici amb tota una gent amb el cap blanc, una mare molt autoritària i a terra, asseguda, hi ha la mateixa nena que aquí; i l’altra banda del quadre hi ha un quadre de color verd amb la mateixa nena, però sense màscara de gas. Llavors és un crit a la vida, perquè, quan veus el quadre central del mig, hi ha un vídeo que és la vida que hi ha fora de l’edifici: explota la bomba atòmica i llavors fa que la nena salvi la vida, la màscara de gas fa que la nena salvi la vida, no? Molta gent, quan veu el quadre sol, diu, ui! un quadre amb una nena amb una màscara de gas, els hi tira enrere una mica, no? I no ha de fer por, els fa por, potser, i no ha de ser així, no? És com vida, la màscara és com que li dóna vida a la nena, i és això, un cant a la vida, i és una guerra, és una mica una crítica a les guerres i a les misèries que hi ha pel món.

[…]

Nicole: Crec que també és interessant preguntar-te com vas entrar en el món de l’art.

Xevi Vilaró: Ara aquí em puc allargar una mica. Jo vaig entrar en el món de l’art… Jo, per exemple, no tinc estudis, no vaig estudiar res més que la primària, i llavors vaig anar a treballar de mecànic de cotxes, i el meu pare treballa a bosc, som gent de poble, i jo vaig començar a treballar a bosc també, vaig treballar fins els vint-i-cinc anys. Vaig començar a pintar amb divuit perquè un dia vaig arribar de fer -jo volo amb parapent i feia motocròs-, i vaig arribar de fer motocròs un dia i em vaig trobar al llit de casa de la meua mare una tela i un pinzell, i vaig pensar ‘què m’ha comprat la meua mare?’ i… vaig pintar un quadre al cap d’un mes o dos mesos de tenir la tela i els pinzells i els colors allà, que no sabia per què m’ho havia comprat mai, no? I vaig fer un quadre i per primera a la meva vida vaig sentir que jo era útil per a alguna cosa, alguna cosa que depengués només de mi, saps? A mi a l’escola mai se’m va valorar com a bon estudiant, jo no era bon estudiant perquè simplement a mi no m’agradava estudiar. Ara han canviat molt les coses, però abans, quan jo anava a l’escola, eres l’últim nen de la classe i…  ves allà i espavila’t. Treia deus en manualitats, també, però ningú s’hi va fixar. I res, vaig començar a pintar i… em va agradar perquè em vaig sentir útil, i encara als vint-i-cinc anys vaig deixar de treballar en una fàbrica cosint pantalons, que era la Levis, i des de llavors ja visc de la pintura., en tinc trenta-vuit i ja en fa tretze anys.

Nicole: És curiós com el temps va canviant la persona..

Xavier Vilaró: Si, és clar, sí.

[…]

Begonya Folch: Parles molt de fotografies. Comences sempre amb una fotografia?

Xevi Vilaró: Sí, sempre. Per exemple… Ara… Clar. Jo per exemple, la idea del quadre la tinc mental. Llavors, jo, això, ho he de portar a una cosa figurativa, ja. En tot quadre, prèviament hi ha una sessió de fotos. Jo tinc la imatge de com vull que sigui el quadre, però en la realitat, quan jo faig les fotos, segurament això canvia una mica, saps? I potser faig cent fotos, vuitanta, i a partir d’aquestes cent fotos segurament hi ha les deu millors fotos d’aquestes cent, i d’aquestes deu n’esculls la millor. Llavors, com més bona és la foto, més bo és el quadre, i tens molt més joc per escollir la mateixa idea, la idea és la mateixa, el concepte ja canvia. Jo crec que lo important d’un quadre és el concepte que hi ha. Llavors, com ja l’expressis és la millor foto que tu tinguis de les que has fet.

[…]

Eli: I jo tinc una altra pregunta que és per què sempre tens, no una versió, sinó tres o quatre versions del mateix quadre.

Xevi Vilaró: Ja, això em passa últimament. De vegades m’ho pregunto jo també, per què.

Perquè llavors és molt més difícil vendre’l, perquè n’hi ha més. Si, no sé, és com acabar una història, no? No sé com dir-t’ho. En una pel·lícula o en un curtmetratge sempre passen coses, pintar és una escena estàtica, llavors en una escena estàtica crec que no puc dir lo que jo vull. Aquest del megàfon sí que és un sol quadre. Però fins i tot en aquest he tingut una idea, una idea que no crec que la faci, que és fer…  El que déiem abans, el que m’ha portat, què et porta a això? Ara, en pixelar les creus, m’he adonat que puc fer altres coses. Aquest quadre del megàfon m’agradaria fer-lo en 3D, és a dir , que quan tu vegis el quadre, et posis les ulleres i el vegis amb volum, però que quan tu vegis el quadre sense ulleres el veuràs pintat, veuràs una cosa una mica deformada, evidentment, no? I estic mirant a veure com ho puc fer, això, vull mirar de… a mi m’agrada jugar amb l’espectador, no vull que es quedi indiferent davant del quadre, que digui ‘ai! mira!’, encara que sigui això, eh?  ‘Ai! Mira! Què divertit!’ I que, si veu el missatge, molt millor. Llavors també a darrere d’un quadre i d’una idea, és la meva idea. Llavors tu quan veus un quadre, o tu, o tu, quan veieu un quadre meu… hi ha gent que m’ha dit coses de quadres meus que dius ‘ si és genial!’ ‘és millor la seva visió del quadre que la meva, no?

Una vegada… Puc explicar una història? Crec que és d’aquest quadre que tenim aquí, deixa’m aixecar un moment per comprovar…

 

El traspàs, Tècnica mixta sobre tela, Xevi Vilaró, 2002
Museu Can Framis, Fundació Vila Casas, Barcelona.

 

Aquest quadre abans estava aquí a la Vila Casas, no sé si estava en aquest museu o a Palafrugell… (…) I vaig entrar i, clar, la gent que coneix l’obra, coneix la meva obra, però no coneix l’artista. Llavors em va fer molt de riure una cosa, que a vosaltres també us farà riure també, suposo: si mireu els dos quadres veureu que són quasi bé iguals, no? El quadre es diu El traspàs. D’un quadre a l’altre hi ha un segon de diferència que és aquest moviment com un fotograma d’una pel·lícula, aquest moviment així de fotograma, “clak, clak”. Llavors hi havia tot de gent mirant el quadre i jo també. Vaig sentir que parlaven i vaig dir “a veure què diuen”, no? Fas el “xafarder”, dius“a veure què diuen?” I un li diu a l’altre, ‘has vist com és l’artista, això que ha fet? Fixa’t en el detall: aquest d’aquí porta un anell i l’altre no”. I jo em vaig fotre a riure perquè no és que no… em vaig descuidar de pintar-lo! No és que no li volgués ficar l’anell, em vaig descuidar!

Gràcies, Xevi!

Mil gràcies, Xevi Vilaró, per aquesta entrevista tan especial! Et retrobem el 18 de setembre a l’exposició de la Fundació Vila Casas. Allà hi serem.

 

 

Share this post

Comment (1)

Comments are closed.